Els qui ens dediquem a la comunicació o al periodisme tenim molt clar que els canvis que han succeït els darrers anys en el nostre àmbit són revolucionaris. Mai com fins ara havien canviat tantes coses en tan poc temps. Aquesta obvietat és, però, més impactant si observem que aquest canvi ha modificat o està modificant tots els models de negoci que havien sustentat la nostra activitat durant molts anys. Vaja, que ara ja res és com era. Aquest fet es relaciona directament amb la irrupció de la tecnologia digital en la nostra societat. De fet, la digitalització ha entrat en la nostra vida i ha canviat no tan sols la manera de comunicar-nos, sinó també la manera com consumim, ens culturitzem, convivim, etc. Sistemes tan simples com el correu electrònic, la venda en línia o els missatges de WhatsApp ofereixen un panorama nou en les nostres vides que genera una incomoditat manifesta quan no els podem utilitzar. Què és el primer que preguntem quan arribem a un hotel, una universitat o un espai cultural? Probablement quina és la contrasenya de la Wi-Fi. Moltes vegades abans fins i tot de saludar o de presentar-nos, cosa que, més enllà d’una certa mala educació, demostra l’ànsia manifesta que tots tenim per estar connectats. La connectivitat és el nou paradigma que defineix la nostra societat. O estàs connectat o no existeixes!
La digitalització genera canvis socials que no són analitzats fins que no estan absolutament implantats. Indústries com la fotografia, la música o el cinema han girat com un mitjó, però no han estat capaces de preveure aquests canvis amb prou anticipació i han patit moltes de les conseqüències de la revolució digital d’una manera traumàtica. La digitalització arriba a les nostres vides sense preguntar i s’hi instal•la provocant canvis que no sempre són els esperats: la irrupció de caixers automàtics a les ciutats ha provocat que un volum molt important de les entrades dels espectacles es vengui per aquesta via; la irrupció de les tauletes tàctils ha ocasionat que els teclats convencionals dels ordinadors estiguin desapareixent; els telèfons intel•ligents han provocat que el principal ús del telèfon mòbil ja no siguin les trucades telefòniques. La llista podria ser inacabable i seguirà proporcionant novetats durant molt de temps.
Aquest canvi social que ha impactat en totes les àrees de la nostra societat (costa trobar sectors que no s’hagin vist interpel·lats per la digitalització) té en la comunicació un dels elements bàsics de la seva existència i un dels sectors clau en el seu desenvolupament. El cas dels mitjans de comunicació és paradigmàtic, perquè s’han vist obligats a canviar la seva activitat, les seves rutines i, per tant, el seu model de negoci. El model de negoci que ha sustentat els mitjans de comunicació durant anys, el subsidi publicitari, ja és història. És possible que la publicitat pugui continuar tenint un paper privilegiat en aquesta situació, però de segur que l’haurà de compartir amb altres: crowfunding, patrocini, gratuïtat dels continguts, periodisme de marca, periodisme de dades, subhasta per a una millor posició de consum, etc. A hores d’ara pocs han trobat la pedra filosofal que ens regala l’èxit d’aquest nou model de negoci. però segurament als qui la trobin no els durarà gaire. Una de les característiques que més impacten d’aquest canvi social de magnituds descomunals és la seva inestabilitat temporal. Ens fa la sensació que res no dura gaire i que tot canvia molt ràpidament. Per tant, tot està en canvi permanent. La gestió del canvi s’ha convertit en una habilitat indispensable per sobreviure amb èxit en aquest moment revolucionari. Tenir una alta capacitat adaptativa és quasi un condició indispensable per a la supervivència.
En aquest canvi permanent en el qual ens trobem implicats en el camp de la comunicació i del periodisme, hi ha alguns elements que han adquirit un paper molt destacat. Desconec per quant de temps, però de moment són difícilment qüestionables. Són els següents:
1. Les audiències minoritàries globals són una nova oportunitat de negoci. Per exemple, tenir un mitjà de comunicació sobre escacs era fins fa poc inviable. Ara és possible amb la suma de les petites audiències locals.
2. La gestió comunicativa de les dades no tan sols és una nova forma de negoci, sinó que probablement ens acosta a un sentit més autèntic de la professió periodística com a agitadora social. No desenvolupar una gestió periodística i empresarial de la informació que hem anat acumulant és com a mínim un malbaratament de les potencialitats de la nostra organització.
3. Els continguts són consumits en dispositius, plataformes i sistemes diferents. Això genera més complexitat en la seva elaboració i requereix nous coneixements als professionals de la comunicació que s’hi dediquen. Molts mitjans de comunicació ja disposen de més consum en els seus diferents formats digitals que en els seus referents analògics.
4. La situació anterior ha donat lloc a l’aparició de nous formats de consum comunicatiu. La classificació clàssica de premsa, ràdio i televisió ja és història. Un tuit, un webdoc o un infogràfic són formats comunicatius que ens permeten informar-nos o comunicar-nos com abans fèiem per altres vies.
5. L’audiència no és passiva. Ja no espera que li oferim uns continguts per consumir-los sense reacció. Actua i es mobilitza. És crítica i té capacitat participativa. Això fa que cada vegada la coneguem més i l’anem a buscar de la manera com vol i en el moment en què vol que li oferim els continguts.
6. La informació ja no és poder. El poder és compartir aquesta informació i fer que altres la comparteixin a la vegada. Sense aquesta nova perspectiva no s’entendrien fenòmens com WikiLeaks.
7. L’emissor informatiu s’ha diversificat. Els actors capaços d’emetre informació eren fins ara taxats i clars. En l’actualitat qualsevol persona pot emetre una informació i convertir-se en un referent global o local d’un tema o una situació. En aquest sentit els youtubers són tractats com a startsystems i alguns periodistes tenen més audiència en els seus blogs privats o més seguidors a Twitter que en els mitjans convencionals.
D’aquí a uns quants anys els llibres d’història, si és que existeixen els llibres d’història, parlaran d’aquesta època com de l’època de la revolució digital i la situaran, com a mínim, a la mateixa alçada que altres grans revolucions, com la revolució industrial. Tenim la possibilitat de ser protagonistes d’un dels canvis revolucionaris més importants de la història. Quina sort!
Joan Francesc Cánovas
Director del Màster en Direcció de Comunicació, UPF-IDEC
