David Bowie, o quan la moda no t’importa un pebrot

Encara que pugui semblar el contrari, a David Bowie no li interessava la moda. Però, té importància això a l’hora d’analitzar el treball de qui ha estat considerat una de les figures més influents del panorama cultural de finals del segle passat? Anem pas a pas. Tot i que Bowie va declarar en alguna ocasió que li era igual el que passava en el món de les tendències, el cas és que la moda sempre s’ha interessat per les seves maneres i maneres de vestir, i nombrosos dissenyadors, tant del segle passat com del segle XXI han deixat clara l’enorme influència que el cantant ha exercit sobre el seu treball.

El 1974, el cantant va explicar que la seva música era tridimensional: ‘una cançó ha d’afectar al públic no només com una cançó sinó com un estil de vida’. La música era únicament una baula d’aquesta cadena complexa i sofisticada que suposava per ell la carrera d’un cantant. De fet, quan parlem de Bowie, cal lliscar transversalment per moltes disciplines i gèneres pels quals va transitar trencant esquemes, des del disseny de portades al muntatge d’escenaris, passant pel rodatge de vídeos, i com no, per tot el referent a el seu vestuari. Seguint la màxima de McLuhan que ‘el mitjà és el missatge’, Bowie va utilitzar la moda com un mitjà poderós per transmetre el seu discurs.

Al catàleg que acompanya l’exposició David Bowie is, un dels comissaris de la mostra, Victòria Broackes, analitza com un dels valors més destacats de l’artista que va saber envoltar-se de col·laboradors de gran talent i extreure’n el millor de si mateixos. La seva habilitat per predir i desenvolupar tendències i aquesta mestria a l’hora d’escollir els seus aliats ideològics, aquells que li farien avançar mil passos per davant de la majoria, van ser les claus del seu acostament a Kansai Yamamoto, una de les referències més avantguardistes de la història de la moda del segle XX.

Quan a principis dels anys 70 Bowie va decidir utilitzar roba que el dissenyador japonès havia creat per a un públic femení, estava obrint un camí que altres trigarien anys a explorar. La seva obsessió per anar més enllà dels límits establerts va ser un dels trets que va compartir amb Yamamoto, que ha declarat en alguna ocasió voler ‘seguir sent l’home més cridaner sense importar l’edat que tingui’. Als seus 73 anys, el treball del dissenyador, igual que el del músic, ha estat una constant carrera cap al futur, i d’aquest univers creatiu comú naixerien peces tan emblemàtiques com el vestit ‘Tòquio Pop’ de 1973, un mico de vinil amb ratlles blanques i pantalons en forma de disc gegant que Bowie utilitzaria en la gira del seu àlbum Aladdin Sane (1973), que el va transformar en un samurai galàctic.

Més enllà de la influència palesa que Bowie ha exercit en el treball d’alguns dels més notables dissenyadors contemporanis (Riccardo Tisci, Jean Paul Gaultier, Dries van Notten, Hedi Slimane, Phoebe Philo…), la moda no va ser un simple acompanyament de la seva brillant carrera musical ni una simple aparença per als nombrosos personatges en els quals es va transvestir. La moda componia una part central en la construcció del seu univers creatiu i ho permeaba tot. Els seus companys de professió han trigat dècades a comprendre-ho… i a imitar-lo.