La creativitat és una potència que tots tenim. Sovint l’expressem a través del terme “idea”. Les idees apareixen sobretot quan divaguem pel món físic o virtual: caminant, a la dutxa, en viatges amb tren o amb avió, durant temps morts, navegant per internet, en converses entre amics o companys, durant lapses de temps en què no estem concentrats en res i per això mateix pot aparèixer el tot. La idea se’ns apareix en forma de “visió”, de totalitat, d’intuïció inconcreta, d’abstracció; però la seva aparició es pot provocar mitjançant concrecions: estímuls, fonts, lectures. Totes les idees són remescles d’idees prèvies. Allò nou és la fórmula: els ingredients ja existien. Però cal conèixer-los i cal saber quines fórmules ja existeixen perquè la nostra sigui realment nova. No hi ha millor mode d’educar la creativitat, doncs, que estudiar la tradició i el present amb el radar activat per detectar zones en què la innovació és possible.
Un cop, gràcies al caòtic procés creatiu, hem arribat a la idea o “visio”, com en deien els antics, comença el procés creador, la transformació de la potència en acte, a través de la “missio”, la missió, que per naturalesa té vocació d’ordre. Formalització. Tots som més o menys creatius, però allò realment difícil és ser també creadors. Per això cal dominar una tècnica, una artesania. O diverses. I, si no les dominem, el procés creador implica la cerca de col·laboradors. Tant en la visió com en la missió, continua present l’ombra del mite romàntic del geni individual. Però, en realitat, les idees són xarxes i els processos creatius i creadors també tenen forma de xarxa. Steve Jobs, Ferran Adrià o Quentin Tarantino, per citar tres creadors molt diferents, són sobretot coordinadors amb molta intuïció i molta formació d’equips, de xarxes visionàries i missioneres, creatives i creadores.
