Dins d’una economia, les empreses, com a agents socials que són, desenvolupen un paper crucial en la societat en què operen. Les economies més avançades, on hi ha més benestar social, tenen un sector empresarial més dinàmic, modern i amb models de gestió més sostenibles.
Durant dècades hi ha hagut patrons comuns de comportament per part dels directius que difícilment es qüestionaven, ja que eren comunament acceptats. Pensar que les vendes i els beneficis havien créixer cada any, maximitzar els marges, reduir costos o simplement la voluntat de creixement de la companyia eren idees que residien en els consells d’administració. Però estaven justificats els mitjans per aconseguir-ho? Es podia o pot pressionar els empleats fent-los treballar fins i tot fora del seu horari laboral per assolir aquests objectius? Aconseguir determinats objectius financers portava a decisions agressives. La sensació és que es prioritzava el benefici a curt termini en lloc de la sostenibilitat dels resultats a llarg termini.
Tanmateix, des de fa deu anys, algunes coses han canviat. A les empreses ja els preocupen les conseqüències mediambientals de les seves decisions. I no només això, s’està adoptant el que generalment es coneix com responsabilitat social corporativa (RSC), que pretén ser una forma de gestió global que porti a una relació ètica entre l’empresa i el seu entorn. Els nous temps i la nova ciutadania reclamen empreses amb valors socials i compromisos col•lectius com a base imprescindible de competitivitat i ciutadania corporativa.
La responsabilitat corporativa és una estratègia de desenvolupament dels negocis. Les empreses que emprenen aquest camí, com indica el seu nom, intenten ser responsables amb el medi ambient (incorporant polítiques de reciclatge i gestió de residus), amb els treballadors (fomentant la igualtat de gènere a l’interior de l’organització, condicions laborals dignes i que permetin el desenvolupament personal i la conciliació familiar), amb la societat (contractant persones en risc d’exclusió social, amb minusvalidesa o d’edat avançada, tractant la diversitat ètnica, fent accions de mecenatge o bé oferint productes necessaris per a les persones com els microcrèdits de la banca a petits negocis i emprenedors perquè desenvolupin la seva activitat professional). En definitiva, es pretén que la RSC sigui un vehicle de competitivitat, sostenibilitat i cohesió social, i una manera d’entendre el negoci com una cosa que no només té en compte els resultats, sinó la forma d’obtenir-los. Es busca la manera de generar models de gestió que vetllin pel creixement de l’economia, el desenvolupament de les persones i el respecte pel medi ambient.
De manera global la RSC segueix prenent força i és un compromís ineludible de les empreses. Espanya es troba en un moment contradictori i d’evolució. La voluntarietat ha permès a les empreses eliminar aquests esforços en temps difícils. No s’obliga totes les empreses a informar dels esforços o les inversions que fan en RSC. Fent balanç de les accions dutes a terme a Espanya, es podria dir, amb decepció, que hi ha confusió conceptual sobre la RSC i que les iniciatives han estat en alguns casos un engany per fer màrqueting social i buscar simplement millorar la reputació corporativa, i no han servit per transformar la cultura interna de l’empresa. La difusió social de la idea segueix sent molt baixa en la població, i segueix havent-hi una formació insuficient i una baixa conscienciació entre els dirigents de les empreses. Bones pràctiques de RSC conviuen, a la mateixa empresa, amb vulneracions de la legislació laboral o social. Tampoc hi ha RSC a les administracions públiques, i el discurs polític favorable a l’empresa sostenible no existeix. Situació molt diferent als països emergents com els de l’Amèrica Llatina, on la RSC és implementada amb expectació i ràpids avenços. A Espanya no hi ha censura pública als comportaments irresponsables i els esforços de les empreses no sempre són premiats, i sorgeix el dubte sobre la rendibilitat econòmica de les inversions costoses a canvi d’un intangible dubtós.
Per acabar, cal assenyalar que parlar de «responsabilitat social de les empreses» en un país en què les notícies econòmiques sobre els blindatges exorbitants de directius, elevats sous o targetes black conviuen amb els desnonaments de famílies amb problemes per pagar la hipoteca, la congelació i la reducció de sous és una tasca complexa. Si, a més, es promouen l’amnistia fiscal i «favors fiscals» del Ministeri d’Hisenda a les grans empreses per pagar només un 3 o un 5% de l’impost de societats, i el Govern desenvolupa una reforma laboral que facilita i abarateix els acomiadaments, tot això ens porta a un augment de la desigualtat i la indignació creixent per la corrupció.
Ha arribat l’hora de reclamar més penalització individual i empresarial a la irresponsabilitat. En aquest sentit, unificar els observatoris crítics internacionals i dotar-los de garantia i credibilitat serà un bon impuls a la RSC.
El repte fonamental és incorporar mesures que no només impulsin la reputació empresarial, sinó que facilitin el compromís d’empleats, clients i grups d’interès amb què es relaciona, apropant les accions de voluntariat i filantropia a col•lectius de l’entorn.
Hem de pensar en objectius empresarials que promoguin decisions ètiques, socialment responsables, de visió a llarg termini i sostenibilitat de l’empresa, i de millora de la qualitat de vida de les persones. Queda un llarg camí per recórrer i crear més sostenibilitat en l’activitat econòmica i empresarial. Les empreses han de ser grans llocs on treballar i ser responsables.
