Una de les grans conquestes de les forces progressistes al món occidental ha estat l’establiment de l’estat del benestar, que inclou les transferències públiques (com, per exemple, les pensions de jubilació) i els serveis públics (com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, les escoles infantils, els habitatges socials, l’ajuda a les famílies, els serveis domiciliaris a les persones amb dependència, la integració de la immigració, la prevenció de l’exclusió social, els programes contra la pobresa i altres aspectes) que tenen una importància enorme per definir el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Tots els treballs científics que han analitzat el nivell de satisfacció, felicitat i benestar individual i familiar en un país han assenyalat l’enorme importància que té l’estat del benestar a l’hora de configurar aquest nivell. No és casualitat que la majoria dels estudis que analitzen la qualitat de vida en un país hagin arribat a la conclusió que els països nòrdics d’Europa, on les transferències i els serveis públics de l’estat del benestar estan més desenvolupats, són els que tenen uns nivells de qualitat de vida més alts (vegeu Benjamin Radcliff, The Political Economy of Human Happiness).

Ben al contrari, els països del sud d’Europa (Catalunya i Espanya inclosos) són els que tenen menys desenvolupats els estats del benestar corresponents. Si analitzem la despesa pública social per habitant com a indicador del seu desenvolupament, veurem que Catalunya, Espanya, Grècia i Portugal tenen la despesa més baixa de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que és el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament similar al d’Espanya. Si en lloc d’examinar la despesa pública social per habitant mirem el percentatge d’adults que treballen als serveis públics de l’estat del benestar, també veurem que aquests països tenen un percentatge molt inferior a la mitjana europea de la UE-15. També veiem que la despesa pública social com a percentatge del PIB està molt per sota de la que haurien de tenir d’acord amb el nivell del seu desenvolupament econòmic. Així, doncs, Catalunya, d’acord amb el desenvolupament econòmic que té, hauria de gastar 17.000 milions d’euros més dels que gasta en el seu estat del benestar. I Espanya hauria de gastar 60.000 milions d’euros més dels que gasta. Aquesta realitat és poc coneguda, ja que el missatge que predomina als mitjans de més difusió és que el sector públic, tant pel que fa a la despesa com a la gent que hi treballa, està sobredimensionat. Les dades no donen suport a aquesta visió. Ben al contrari, l’evidència empírica demostra que tant el sector públic com el sector públic social estan poc desenvolupats i poc finançats. Hi ha una dada que ho mostra clarament: mentre que a Suècia un de cada cinc adults treballa en l’estat del benestar, a Espanya només ho fa un de cada deu i a Catalunya ni tan sols s’arriba a aquest percentatge.

Les causes d’aquest subdesenvolupament
La causa més important d’aquest subdesenvolupament és la història del país i el context polític que la determina. La dictadura que va existir durant quaranta anys va tenir una sensibilitat social escassa, de manera que quan aquest règim va acabar, la despesa pública social com a percentatge del PIB (17%) era, amb molta diferència, la més baixa dels països que posteriorment van integrar la UE-15 (una mitjana del 22%). La democràcia, que va permetre que cristal•litzessin els desitjos populars, va anar corregint aquest enorme dèficit social, de manera que durant la dècada de 1990 la despesa pública social, tot i que continuava per sota de la de la UE-15, s’anava acostant a la mitjana. Per desgràcia, la gran recessió que es va viure l’any 2007 s’ha intentat resoldre amb retallades de despesa pública, incloent-hi la despesa social, i això ha tornat a obrir la fractura social amb la resta de la UE-15. Aquestes retallades de despesa pública social s’han presentat com a necessàries amb l’argument que l’estat del benestar havia crescut massa i que havia creat un increment del dèficit públic que calia eliminar. No obstant això, les dades mostren que, tal com he indicat més amunt, la despesa pública social és (1) molt més baixa que la mitjana de la UE-15 i (2) molt més baixa del que permet el nivell econòmic del país. És més: quan va començar la crisi, l’estat espanyol tenia superàvit, no dèficit. El creixement del dèficit que es va produir amb la crisi no va ser resultat del creixement de la despesa pública, sinó de la reducció dels ingressos de l’estat (que sempre han estat molt baixos a Catalunya i a Espanya) a conseqüència de l’alt nivell de desocupació i de la baixada de l’activitat econòmica.

I aquest és el punt feble de l’estat del benestar català i espanyol: els ingressos baixos de l’estat, que es deuen, en part, a unes polítiques fiscals molt regressives i a un frau fiscal alt, situació que es reprodueix a Grècia i a Portugal. L’estat del benestar no té cap problema de viabilitat, que és el que, erròniament, es comunica. La societat catalana i l’espanyola tenen prou nivell de riquesa econòmica per finançar un estat del benestar molt més desenvolupat.

Tot sovint es diu que la transició demogràfica, amb un nombre cada vegada més gran de gent gran i un número més reduït de joves, fa que les pensions siguin inviables i insostenibles. La realitat mostra l’error d’aquest diagnòstic, ja que, avui dia, Catalunya i Espanya estan exportant joves. No és que faltin joves, sinó que no troben feina i que els seus sous (i, per tant, les seves contribucions a la Seguretat Social) són massa baixos. Si el percentatge de la població ocupada fos la mateixa que als països nòrdics com ara Suècia (això implicaria que a Espanya hi hauria més de cinc milions més de treballadors que els actuals) i els seus sous fossin tan elevats com en aquell país, les pensions no tindrien cap problema durant els propers cinquanta anys.

Vicenç Navarro

Catedràtic de Polítiques Públiques, IDEC-Universitat Pompeu Fabra