Internet, un complement a la meva formació

Que ningú no en tingui cap dubte: Internet i les altres xarxes socials “virtuals” ocupen un espai rellevant en la nostra vida diària. Aquesta condició de mitjans gairebé imprescindibles és fàcil de comprovar. Fa un mes vaig tenir la poca fortuna que un virus ataqués el meu portàtil. Aquest dia, i els que va tardar el tècnic per reparar-lo, vaig comprovar la meva dependència total del meu petit aparell i d’aquesta altra realitat a què em connecta. El meu horari de classe, els materials del curs que havia de llegir aquella setmana, el llibre que havia de reservar a la biblioteca, fins i tot els informes que tenia a mig acabar… tot això passava per utilitzar aquell aparell tecnològic. Confesso que no va ser gaire agradable sentir que part important de la meva vida està lligada a la funcionalitat d’aquesta eina.

Estic cursant el Màster en Gestió i Direcció de l’Esport a la Barcelona School of Management-UPF i, tot i que sé que l’esport no és virtual (excepte en els videojocs), estudiar-lo té com a pas obligat ficar-me en aquest món. Pretendre fer un postgrau sense emprar la tecnologia és sabotejar-se un mateix, una autèntica bogeria i un desavantatge enfront de qualsevol. I és que per a l’aprenentatge necessitem informació i, ara com ara, això és gairebé sinònim d’agafar un ordinador.

Sempre vaig saber que estudiar una passió, com ho és l’esport, no seria fàcil; sobretot si tenim en compte que actualment és considerat el fenomen per excel·lència capaç d’entretenir milions de persones al món. Justament és aquí on la tecnologia també apareix i, eludint la barrera de la distància, em connecta amb gent de diferents països que també estudia l’esport. Així, accedeixo a opinions, articles, notícies, fòrums, i tot això facilita la meva preparació. Bé, i si encara no en tinc prou, puc accedir als webs d’institucions, clubs esportius, revistes especialitzades, esportistes, etc. Tinc el món al servei del meu aprenentatge només amb un clic. Aquest simple moviment d’un dels meus dits em porta a acostar-me a objectes, fets, persones i tota la informació que flueixi d’ells. “Com va la gestió de l’esport a la Xina?”, pregunto per l’Skype. “Com porteu l’organització del Mundial i dels Jocs Olímpics al Brasil? “, deixo anar al Facebook, esperant els comentaris d’amics residents en aquell país.

En suma, no hi ha inquietud que no tingui com a primera tasca submergir-me a Internet. Ara mateix mentre pico el teclat del PC, estic veient en directe, online, una competició en què participa un compatriota i alhora puc llegir les apreciacions tècniques de la seva performance. Sí, tot a la vegada. Estic revisant un tema i rebent informació d’altres. Tot és molt ràpid. Però si no tinc clar el nord de la meva brúixola, em puc perdre en la incommensurable font d’informació que m’ofereix la tecnologia. Puc fer que sigui la meva aliada més poderosa però també la més terrible de les distraccions. Amb la informació a l’abast, fer-se una opinió, prendre postura sobre el que llegeixes és el pas següent de l’aprenentatge, i aquest objectiu no l’he de perdre de vista.

Internet és un mitjà útil que complementa la meva formació, i serà eficient sempre que hi hagi un equilibri entre el temps que hi inverteixo per aprendre i el que cedeixo gratuïtament al món virtual quan m’estic entretenint.

D’aquí uns mesos hauré de tornar a agafar un avió per tornar al Perú i el primer que guardaré a la motxilla, com quan vaig venir, serà el portàtil. Qualsevol objectiu acadèmic en ment serà molt més accessible si continuo amb la meva estreta relació amb la tecnologia i l’univers de dades que cada dia em dóna la benvinguda.