El darrer informe de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP, desembre de 2012) “Indicadors de recerca i innovació de les universitats públiques catalanes” posa de manifest la repercussió del sistema universitari català en la societat i l’economia del país i —malgrat disposar d’un finançament notablement inferior— l’equipara en resultats als sistemes dels països més avançats d’Europa.

La darrera dècada, segons l’informe, el sistema universitari públic català ha assolit “la maduresa i l’excel·lència” suficients per obtenir i generar coneixement de manera “eficient i eficaç”. Per això, en un moment en què, des d’alguns mitjans, sembla que es vulgui posar en dubte el rol de la universitat pública com a creadora de coneixement i garant del benestar social, toca recordar que el primer compromís de la universitat és que la formació dels estudiants i la recerca dels investigadors contribueixin decisivament a millorar el benestar material i a enriquir el teixit social i cultural de la nostra societat.

Les universitats som institucions de formació en un sentit plenament integrador de la paraula: impartim coneixement científic, humanístic i tècnic però també cultural i cívic. En la nostra missió docent, les universitats també eduquem en valors, tractant de fomentar una participació ciutadana lliure i compromesa amb els principis de les societats democràtiques, amb un ferm compromís amb el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura.

Alhora, exercim la nostra funció com a ascensor social, convertint Catalunya en la regió de l’OCDE amb la proporció més alta d’estudiants universitaris que han millorat el seu nivell d’estudis en relació amb el del seus pares. I, en el cas de la UPF, mantenim un nivell d’inserció laboral considerable, sobretot si tenim presents les elevades taxes d’atur entre els més joves: segons el darrer estudi publicat per AQU Catalunya, en el cas dels graduats, un 87 % treballa i, en el cas dels doctorats de la UPF, aquest percentatge arribaria al 96 % segons un recent estudi propi.

Tot això ho fem amb una subvenció pública a la baixa des del 2010 i amb una despesa pública en beques i ajuts força inferior a la mitjana de l’OCDE. Una manca d’inversió que, traslladada a Catalunya, vol dir que, fins ara, el 80 % dels joves catalans estudiava sense cap beca (i dic “fins ara” perquè, davant dels escenaris econòmics que s’entreveuen, em temo que aquesta situació es pot agreujar en els anys vinents).

Per tant, sense voler concloure aquest article exposant, una vegada més, la situació econòmica que patim les universitats públiques, crec necessari emfasitzar que és imprescindible que, entre tots, corregim aquesta situació. Perquè, en la mesura en què les universitats puguem continuar amb la nostra missió, no només formarem millors professionals, perfeccionant per tant el nostre sistema econòmic, sinó que també formarem ciutadans més capaços, amb més capacitat deliberativa, més compromesos amb la llibertat i amb la igualtat de tothom.

En un sistema en crisi a tots els nivells, la universitat pública no és el problema: forma part de la solució.

Jaume Casals

Rector de la Universitat Pompeu Fabra