07 Era Digital

21.04.2015

La revolució tecnològica ha vingut a la banca per quedar-s’hi

Xavier Brun

Els lectors amb més primaveres a l’esquena recordaran com eren els bancs, aquells llocs on la gent feia cua per treure diners, per pagar rebuts, obrir un compte o demanar un préstec. A més, la conversa amb l’empleat de banca es feia a través d’un vidre de 5 centímetres a prova de bales. Se’n recorden? Avui dia ja és impensable que el treballador, avui anomenat assessor, et parli a través d’un vidre. El tracte és més directe, més cordial i la raó no és altra que la tecnologia.

Encara que a primera vista sembli un sector arcaic i tecnòfob, ha estat un dels que més ha incorporat els seus avenços. Per tant, en la revolució tecnològica, la banca ha estat un actor principal.

Revolució 1.0 (1970-1990)
Podríem anomenar-la així per ser el primer contacte del sector financer amb la tecnologia. Aquí va néixer el diner electrònic. Gràcies a l’entrada dels ordinadors en els bancs, es va poder dir adéu a quantitats ingents de paper, facilitant així l’operativa, les anotacions en compte i, per què no, l’efecte multiplicador dels diners. En aquest període és quan entren els caixers automàtics, anomenats també ATM (Automated Teller Machine), inventats per l’empresa NCR el 1967. Gràcies a ells, els empleats de les oficines van poder dedicar més temps al client i aquest no perdre’l fent cua per treure diners. Avui dia, els ATM han passat de ser mers dispensadors de bitllets a ser gairebé un empleat més. Com a curiositat, NCR encara existeix i és la que fabrica la gran majoria d’ATM.

El diner electrònic també va permetre l’aparició de nous negocis com els de les targetes de dèbit i crèdit. Negoci que avui dia mou més de 8.500 bilions (americans) de dòlars l’any, xifra que equival a 8 vegades el PIB espanyol.

Revolució 2.0 (1990-2000)
Aquí podríem parlar de la revolució d’Internet i l’e-banking. Això va provocar que el banc ja no tingués el poder sobre el client, sinó que fos aquest el que el tingués sobre el banc. La rapidesa i facilitat per comparar i contractar productes va reduir la fidelitat del client cap a la seva entitat. I cal afegir que la possibilitat de realitzar tota l’operativa mitjançant un dispositiu mòbil (telèfon, ordinador, tauleta, etc.) va fer que la visita a l’oficina ja no fos necessària. Així doncs, Internet i l’e-banking van permetre tant l’aparició dels anomenats bancs d’Internet, amb menors costos d’estructura i, per tant, preus més competitius, com l’aparició de nous perfils laborals, com els assessors d’empreses o de banca personal amb capacitat per desplaçar-se a casa del client.

Revolució 3.0 (2000-2008)

Una tecnologia cada vegada més potent, gràcies a la llei Moore, i una capacitat més gran d’emmagatzematge van permetre la gestió i anàlisi de bases de dades cada vegada més complexes. Gràcies a això, el programari per a la gestió de clients, anomenat CRM (Customer Relationship Management), va millorar notablement. Aquesta millora va permetre al banc, entre moltes altres coses, saber exactament quin producte necessita el client o preconcedir un crèdit de forma instantània gràcies a una classificació del risc tipus rating o scoring.

De la mateixa manera, les grans bases de dades també van afectar la gestió de fons d’inversió en incorporar ordinadors cada vegada més potents i ràpids per arbitrar i operar. Un exemple d’això el veiem en les negociacions d’alta freqüència (HTC o High Frequency Traders), que van provocar un mini crash a la borsa americana el 6 de maig de 2010. Un altre exemple podria ser la creació d’actius financers complexos, el risc real dels quals costaria de determinar. La unió d’aquests productes, juntament amb un elevat palanquejament, va desencadenar en la crisi financera del 2008.

Revolució 4.0 (2008 fins avui)
Si unim la revolució 2.0 (Internet), la 3.0 (gestió de dades) i els problemes bancaris ens dóna com a resultat la situació actual, on es torna a l’essència bancària, que no és altra cosa que la unió entre oferta i demanda de capital, però sense els bancs. És a dir, una desintermediació del sistema financer.

Des del 2008 els bancs han viscut el seu particular viacrucis fent front als problemes hipotecaris i financers. Això els ha provocat una forta reducció del crèdit, situació que han aprofitat tres grans grups d’empreses.

En un primer hi hauria les empreses propietàries dels mercats financers, que han obert la porta a petites i mitjanes empreses. Per exemple, tindríem el MAB (Mercat Alternatiu Borsari) per a l’emissió de renda variable o el MARF (Mercat Alternatiu de Renda Fixa) per a l’emissió de renda fixa.

En un segon trobaríem les empreses que concedeixen crèdits sense bancs, les anomenades Peer-to-Peer Lending (P2P Lending). El concepte és simple, centrar-se en el segment de préstecs de 1.000 a 35.000 $ on s’aplica un tipus d’interès del 13%, aquí se li dedueixen l’1% de comissió de gestió i el 4% de risc de fallida i el 8% restant és el que s’ofereix als inversors que hi volen participar. Òbviament, els tipus d’interès pagats i oferts han de ser millors que els que s’obtindrien en un banc.

Perquè el negoci funcioni es requereixen dos pilars: volum i càlcul del risc. Igual que passa en les empreses asseguradores, el càlcul de risc de fallida funciona si hi ha un volum elevat, ja que llavors es va a mitges. En aquest punt és on el peix ràpid es menja el lent, ja que el primer serà el que atregui el gran nombre d’operacions, maximitzant així l’efecte xarxa.

El primer a moure fitxa ha estat Lending Club, empresa que cotitza a la borsa de Nova York, que ha registrat uns creixements trimestrals del 84% des del seu llançament el 2007. Malgrat aquests espectaculars creixements, Lending Club ha concedit tan sols 5.500 milions de euros. És per això que el pastís, que es calcula que pot ser superior a 150.000 milions en 10 anys, és prou gran com per atreure altres empreses com Amazon, que vol ajudar els seus clients atorgant préstecs per gestionar el seu circulant.

Finalment, un tercer grup serien les empreses que revolucionen el mitjà de pagament. Si Visa tenia el 2013 un total de 2.200 milions de targetes emeses, MasterCard 1.300 i American Express 107, Apple tenia 800 milions de comptes iTunes (per tenir-ne un és obligatori donar la targeta de crèdit), per tant, era qüestió de temps que l’empresa de la poma llancés el seu mitjà de pagament. La raó és simple, ens adonem abans que perdem el telèfon que la cartera.

En conclusió, la tecnologia ha permès créixer al sector bancari per donar millor servei als seus clients, però la tecnologia també està allunyant els clients dels bancs. Perquè, quantes vegades han anat a l’oficina bancària els lectors amb menys primaveres a l’esquena? Potser no els necessitem, el temps i les revolucions ho diran.

Xavier Brun

Xavier Brun

Director del Màster en Mercats Financers, UPF Barcelona School of Management

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris