Causes de l’elevat índex d’atur i la baixa ocupació a la UE

Un dels fets que està tenint lloc a la Unió Europea és, a banda de l’elevat i preocupant índex d’atur, el descens d’ocupació, és a dir, el nombre i el percentatge de persones que treballen. Aquest problema assoleix la seva màxima expressió als països anomenats perifèrics de l’eurozona, com Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia, tot i que no es limita a aquests països. A la major part de països de l’eurozona, el sistema econòmic no produeix un nombre suficient de llocs de treball. I aquesta és la principal causa que l’any 2013 s’arribés als 27 milions de persones aturades a la Unió Europea.
El problema més important, però, és que aquest atur elevat i la manca de creació de llocs de treball són, en gran part, un resultat directe de les intervencions promogudes pel Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, conjunt que es coneix com la Troika. Les polítiques d’austeritat, amb retallades en la despesa pública i en els llocs de treball públics, la desregularització del mercat orientada a reduir salaris i l’ajut d’aquestes institucions al capital financer (que vol dir, principalment, la banca) han jugat un paper clau en la reducció del nivell de vida de les classes populars. Han limitat la seva capacitat adquisitiva, han disminuït la demanda i s’ha reduït l’activitat econòmica i la producció de llocs de treball, a banda d’augmentar la pobresa i la misèria.
Cal fer una menció especial als ajuts a la banca, que han tingut un efecte molt negatiu per a la creació de llocs de treball. Aquests ajusts haurien d’haver servit per oferir crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies. En realitat, però, no han servit per a aquesta finalitat, sinó per augmentar els beneficis de la banca, que s’han aconseguit a base de comprar deute públic a uns interessos elevadíssims (que han restat fons als Estats per crear llocs de treball) i també d’inversions financeres en fusions de grans empreses (que tenen com a conseqüència la destrucció de llocs de treball) i altres activitats especulatives que resten en comptes de sumar llocs de treball. De fet, hi ha una relació directa entre la mida del sector financer, l’activitat especulativa en l’economia i la limitada producció de llocs de treball (vegeu Frank Roels “What Hope Is There For The 27 Million Unemployed in Europe?”, a Social Europe Journal, 27.03.14).
Davant d’aquesta situació, la proposta que es deriva, sobre tot d’economistes lliberals, quant que la necessitat principal d’aquests moments és invertir en educació i formació és dramàticament insuficient. En una de les seves presentacions setmanals al programa de Mònica Terribas de Catalunya Ràdio, el senyor Sala i Martín (l’«economista de la casa», que és com l’anomena TV3), subratllava que la solució era una nova educació en la qual es fes èmfasi en la cultura emprenedora entre el jovent. Independentment de la necessitat de promocionar aquest tipus de cultura, el fet és que, sigui quina sigui la cultura, el seu impacte serà molt menor en la creació de llocs de treball, perquè aquesta postura assumeix que la desocupació es produeix per la manca d’adaptació de la persona als suposadament abundants llocs de treball. I això no és així. En realitat, a la Unió Europea només hi ha dos milions de llocs de treball sense ocupar, la qual cosa representa una xifra mínima del nombre de llocs de treball que es necessitarien perquè no hi hagés desocupació (27 milions).
Comportament il·legal de la Comissió Europea i del BCE
Això no implica que no calgui fer una reforma profunda en el sistema educatiu, tot i que no crec que el punt central hagi de ser la necessitat d’estimular el que s’anomena activitat emprenedora, que vol dir, per norma general, empresarial. La funció de l’educació hauria de ser no pas crear empresaris, sinó ciutadans. El que la Comissió hauria de fer, com ha indicat la Confederació Europea de Sindicats, són inversions massives per crear llocs de treball en àrees importants, que van des de la infraestructura humana a la física, cultural i ambiental, amb una gran expansió de les inversions en la cura i atenció a les persones i a la població. Però tot això no serà realitat si no es produeix un canvi polític molt significatiu en el sistema de govern de la UE i de l’eurozona.
Actualment, el govern de la UE i de l’eurozona està dominat per instruments polítics propers, sobre tot, al capital financer. Això explica el protagonisme del BCE que, com a lobby de la banca, ha intervingut en àrees que, per cert, no són de la seva competència, tot promovent polítiques d’austeritat. Per fi el Parlament Europeu (PE) ha qüestionat i denunciat al BCE per intervenir en àrees alienes a la seva funció. Encara és més important, però, l’informe d’Andreas Fischer-Lescano, professor de Dret i Política Europeus de la Universitat de Bremen (informe encarregat per la Confederació Europea de Sindicats), en el qual es detalla com la Comissió Europea i el BCE han violat sistemàticament la legislació vigent a la Unió Europea, incloent-hi la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, un text legal que cal respectar i que la Comissió Europea i el BCE no respecten. El que està passant amb la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea és el mateix que passa amb la Constitució Espanyola, que s’utilitza constantment per imposar sacrificis en defensa de la propietat, oblidant-ne d’altres que, tot i que se suposa que garanteixen drets socials i laborals, són paper mullat.
En defensa dels sindicats
Una darrera observació. A la Unió Europea hi ha actualment una mobilització antisindical patrocinada i promoguda per la banca i la gran patronal a cada país de la UE i a nivell de l’establishment europeu (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Consell Europeu), molt influenciat pel capital financer. Aquesta allau assoleix la seva màxima expressió als països anomenats «perifèrics», com Espanya, Grècia i Portugal, on l’atac antisindical és massiu. Avui podem veure una demonització dels sindicats, als quals es presenta com a responsables de tot un seguit de danys, fins i tot de l’elevada desocupació. S’argumenta que la seva defensa dels contractes fixos està dificultant la contractació de nous treballadors, seguint les teories insiders versus outsiders que he criticat abastament en els meus treballs tot mostrant la manca d’evidència científica que les recolzi. Darrerament, però, aquesta demonització ha inclòs una campanya de desprestigi, intentant mostrar els sindicats de classe com a corruptes, fet que es deriva d’uns judicis molt polititzats que tenen com a objectiu destruir-los. I els mitjans, la majoria dels qual són de persuasió conservadora i neoliberal (i depenen, en gran mesura, de la banca per al seu finançament), juguen un paper clau en aquesta promoció, però ignoren que, en termes comparatius, les dades mostren que els sindicats de classe són molt menys corruptes que la gran patronal, els partits polítics, la banca o les grans famílies o fortunes.
Aquesta campanya arriba al nivell d’atacs personals com, per exemple, en contra de Cándido Méndez, Secretari General de la UGT i una de les veus més combatives i contundents en el món sindical; són atacs que han assolit nivells passatgers i als qual sectors d’algunes esquerres sectàries han afegit la seva veu. La causa real d’aquest atac ferotge en contra dels sindicats ha estat i segueix essent la seva defensa dels treballadors i la seva excel•lent tasca en defensa de l’Estat del Benestar de tots els espanyols. El gran capital, amb l’ajut dels seus mitjans, és conscient que, per aconseguir allò que vol, ha d’inhabilitar, i fins i tot destruir, el moviment sindical. I ho estant intentant amb l’ajut de gran part dels mitjans, finançats per préstecs de la banca. És així de clar.