Segons la Real Acadèmia de la Llengua, innovar és mudar o alterar alguna cosa, introduint novetats. Terme completament aplicable a David Bowie, que ja en el seu nom va introduir una innovació. Va néixer amb el nom David Robert Jones i va créixer amb el nom artístic de David Bowie, va alterar el seu nom i el dels ganivets de Jim Bowie per obtenir un nou resultat: el seu nom. Pel que es veu el nom de David Jones podia confondre’s amb el del cantant de The Monkees.
Però la innovació no es circumscriu al seu nom artístic sinó a agafar un producte financer complex i esmicolar-lo, alterar-lo i adaptar-lo a les seves necessitats.
Corria 1997 quan Bowie va voler recomprar cançons al seu antic agent. Per a això necessitava 55 milions de dòlars. Com tots nosaltres, el primer que se’ns hagués ocorregut és anar al banc a demanar un préstec, pagar a l’agent i tornar els diners al banc en còmodes quotes. Però Bowie va voler anar més enllà, així que va agafar els drets que tenia sobre 25 àlbums escrits abans de 1990, els va posar en un paquet i després va emetre bons a 10 anys. Sí, sí, el mateix tipus de bons que emet l’Estat, en què avui nosaltres li donem diners i ens el torna al cap de 10 anys pagant uns interessos anuals.
Qualsevol pot arribar a pensar que no és el mateix l’Estat que David Bowie, que la garantia que ofereix el primer és molt més gran que el segon. El cantant ho sabia. Per aquesta raó en els bons que va emetre va dir que la garantia del pagament era el paquet dels 25 àlbums, i que l’interès a percebre eren els cobraments de dret d’autor que tenien aquests discos. L’artista acabava de crear els Bons Bowie o Bowie Bonds, que no és altra cosa que el que anomenem els financers un bo titulitzat o en anglès Asset Backed Securities – ABS.
Perquè es facin una idea, el bo va ser emès el 1997 a una taxa del 7,9% (una mica superior al 6,5% del bo americà) i amb una classificació A per part de les agències de ràting, el que en un examen seria un notable alt. Però com hem anat vivint aquestes últimes dues dècades, els discos de vinil van anar deixant pas a la música en línia. Com a conseqüència, els drets d’autor dels 25 àlbums van baixar notablement i amb ells la classificació creditícia dels bons fins al BBB, un aprovat justet.
I què té a veure amb els bons escombraries? Doncs fàcil: són el mateix producte. Canviïn el bo Bowie “recolzat per 25 àlbums” per “el suport de 25 hipoteques” i substitueixin tipus d’interès “garantits pels drets d’autor” per ‘garantits per quotes hipotecàries’ i tindran les titulitzacions hipotecàries, que algunes d’elles van desencadenar en hipoteques escombraries.
Potser la millor innovació de Bowie no està en els bons en si, sinó en el canvi de model de finançament del món musical. Potser fins i tot es digui model Bowie, però el temps ens ho dirà.
