Al que un escriptor ha de dedicar la majoria del seu temps és a llegir ia escriure. Només mitjançant la lectura sistemàtica i l’escriptura persistent un escriptor pot arribar a trobar la seva veu, a perfilar el seu món, a publicar textos d’una certa rellevància. El que no està tan clar és que aquesta lectura i aquesta escriptura hagin de ser exclusivament literàries. Al segle XXI escriptura i literatura són conceptes complementaris però no sempre convergents. S’ha accentuat una tendència que ja era molt important durant el segle passat: la formació de la mirada i de la tècnica de l’escriptor no passa només per la lectura de llibres i per l’escriptura de poemes o contes, sinó que també modela la seva pròpia escola en el cinema, la ràdio, la pintura o el còmic. Per posar exemples exclusivament argentins: Julio Cortázar va trobar en el jazz el model de la seva prosa i en el collage la fórmula per alguns dels seus llibres més importants; per Manuel Puig va ser la radionovel•la la font principal d’inspiració; i Ricardo Piglia va temperar el seu gust i el seu mètode de lectura tant en la cinemateca com a la biblioteca. El que per a ells eren llenguatges més o menys recents, per a nosaltres ja són autèntiques tradicions. Tant els nostres pares com els nostres avis van aprendre codis de seducció i sentimentals en el cinema. Portem seixanta anys amb televisors a casa. Els mitjans de reproducció gràfica i audiovisual han ficat en els nostres menjadors Museu del Prado i el MOMA. És impossible per a una persona d’avui un pensament exclusivament literari. Un escriptor ha d’actuar en conseqüència.
Per a això no només ha interessar-se per tot el que l’envolta (això era justament el que Susan Sontag entenia per escriptor) com a lector, sinó també com a productor de discurs. Si un rastreja la història de la literatura, difícilment troba autors que només van escriure llibres literaris. La gran majoria dels grans autors o bé van comptar amb la protecció econòmica de mecenes o bé es van dedicar al periodisme, la docència o una altra classe de treballs. El gran poeta català JV Foix, sense anar més lluny, era pastisser. Però també abunden els casos d’escriptors que es van guanyar un sou gràcies, precisament, a formes modernes de treballar amb el llenguatge, com el guió cinematogràfic (William Faulkner), el guió televisiu (Emmanuel Carrère) o la publicitat (de Gabriel García Márquez a Fogwill). No és per tant desgavellat imaginar que els escriptors d’aquest futur proper que tantes vegades és present es guanyin la vida escrivint per a pàgines web, blogs, videojocs, xarxes socials o projectes transmèdia.
Durant el segle passat encara va funcionar en el món cultural una clara divisió de tasques. En els mitjans de comunicació o en les estructures editorials estava molt ben definit en paper de cada empleat. En la nostra època de noves crisis i multiplicació de pantalles, en canvi, s’imposa la figura que Eloy Fernández Porta ha anomenat “homo sampler”. Tots escrivim, tots fem fotografies i vídeos, tots dominem programes d’edició i de remix. Som milions els productors de discurs. La competència és ferotge. Hem de gestionar la nostra imatge, la nostra projecció, a més de ser cada dia millors lectors i millors escriptors. Hem fins i tot de trobar estratègies pròpies per aconseguir una comunitat de lectors. A Facebook o en Twitter no només escrivim, també ens autoeditamos o gestionem una agenda: ningú ho pot fer per nosaltres. Com millor entenguem com funciona el món editorial i el mediàtic; quan millor entenguem els mecanismes del món cultural i informatiu; com millor sapiguem utilitzar les eines tecnològiques, millor podrem situar-nos en aquest nou context. I més temps podrem trobar per llegir i per escriure, que és el que defineix la nostra vocació (el nostre desitjat lloc al món).
