06 RSC

13.01.2015

La responsabilitat social corporativa i els impostos

Albert Sagués

El concepte de responsabilitat social corporativa reflecteix una demanda cada cop més insistent de la societat envers les empreses que està provocant un cert grau d’obertura i de transparència en relació amb les activitats que desenvolupen, especialment per a les grans empreses de caràcter transnacional, que no poden ignorar aquesta demanda que han hagut de començar a aplicar en més o menys grau.

Abans de continuar caldria recordar (o explicar) què és això de la responsabilitat social corporativa. Atès que és una demanda social, la millor forma d’il•lustrar-ho és veure’n la definició que fa una enciclopèdia, també social, com és la Viquipèdia:

La responsabilitat social corporativa (RSC), també anomenada responsabilitat social de les empreses (RSE), és el compromís de l’organització envers les necessitats dels seus grups d’interès en els diferents àmbits (laboral, acció social, medi ambient, clientela i entitats proveïdores, i bon govern i transparència), per mitjà d’una implicació voluntària i solidària més enllà del que estableix la legislació vigent. http://ca.wikipedia.org/wiki/Responsabilitat_social_corporativa)

Aclarit doncs el concepte, i un cop centrats en l’RSC, no hi ha dubte que el factor fiscal, els impostos que paguen les empreses, és un aspecte cabdal en el compromís social que implica l’RSC.

Regularment veiem publicades als mitjans notícies que ens parlen de com moltes empreses creen estructures societàries tendents a minimitzar o anul•lar el pagament d’impostos utilitzant complexes xarxes societàries establertes als anomenats “paradisos fiscals”.
La creació d’aquestes estructures es fa dins el marc de la legalitat més estricta, aprofitant aplicacions o interpretacions de la llei portades al límit. Parlem llavors “d’optimització fiscal” i “elusió fiscal” que són, a priori, opcions vàlides i legalment admeses. No es tracta del que coneixem com a evasió fiscal ja que aquesta és il•legal i pot tenir conseqüències fins i tot penals.

Intentar pagar pocs impostos o no pagar-ne és legal si es pot trobar una via per arribar a fer-ho. I són precisament les grans empreses generadores de grans beneficis les que acaben trobant aquests camins, legals, tot i que als ulls de la societat poden ser poc ètics o fins i tot immorals.

Aquests comportaments no són cap novetat. De fet, són tan antics com els propis impostos i molts d’ells estan explicats sense embuts a la xarxa (vegeu la ja popularment coneguda estructura de la “doble irlandesa” que Apple Inc. i altres empreses, inclosos certs futbolistes, utilitzen fa anys: http://en.wikipedia.org/wiki/Double_Irish_arrangement).

El moviment social ha provocat recentment que determinades companyies hagin hagut de canviar la seva estratègia fiscal per les pressions dels consumidors (cas de Starbucks al Regne Unit com un de molt recent), cosa que s’anirà estenent a d’altres companyies en un futur.

Aquests comportaments també han merescut l’atenció de governs i ens supranacionals com la Unió Europea i fins i tot organitzacions internacionals com l’OCDE.

No ens enganyem. Regular aquests comportaments serà com posar portes al camp. Sempre es trobarà la via per aconseguir l’elusió fiscal, sempre s’ha trobat i sempre es trobarà. Hi ha molts diners en joc.

Des de l’òptica de la responsabilitat social corporativa, el fet de ser transparent i responsable en matèria fiscal ha provocat que moltes empreses ja publiquin de forma voluntària les seves contribucions (impostos) pagades als diferents països en què desenvolupen la seva activitat econòmica.

És un primer pas i és positiu, però insuficient. Des d’una òptica de responsabilitat social, i sense haver de revelar estratègies empresarials que posin en risc els negocis de les empreses, hi ha una informació mínima que qualsevol empresa hauria de compartir amb la societat.

Per exemple, comunicar obertament les vendes generades a un país, els impostos realment pagats en aquell país i el tipus efectiu resultant seria una mesura molt simple de verificar en cada cas quina és la contribució fiscal que fan les empreses relacionant-la amb el negoci desenvolupat al territori i els beneficis que declaren haver-hi obtingut i per tant comparable al tipus impositiu aplicable al país.
Sorprendria veure com, per exemple, una empresa líder de vendes d’ordinadors, tauletes i smartphones ha declarat a Espanya al 2012 unes vendes de 142 milions d’euros i pèrdues per valor de 22 milions mentre a nivell consolidat mundial és líder en la generació de beneficis en aquest sector.

És aquí on la responsabilitat social corporativa esdevé una veritat incòmoda. Una adequada transparència informativa relativa als impostos pagats per països relacionant-la amb les vendes i els beneficis generats posaria en evidència més d’una empresa, i donaria una molt valuosa informació als seus clients i a la societat.

Albert Sagués

Albert Sagués

Professor de Fiscalitat, UPF Barcelona School of Management

Deixa un comentari

Your email address will not be published. * Camps obligatoris


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

* Camps obligatoris