Sense el cor, la persona mai no és present

Els éssers humans naixem amb diferents nivells d’evolució respecte a les tres capacitats primigènies de què disposem: pensar, sentir i actuar. Si bé alguna preval, és molt recomanable fomentar, amb l’educació, el desenvolupament de totes, així com un cert equilibri entre elles per a una vida òptima. Penso, a més, que tots venim amb un repte molt clar que hem d’afrontar, que és el que en moltes situacions ens porta a decidir entre el que és moral i el que és immoral, i que, en cert aspecte, no podem considerar-nos éssers lliures fins que no hàgim conquerit el primer, ja que és massa important. Es tracta d’una elecció que cal forjar des de la capacitat de sentir, ja que és la que ens permet generar, entre d’altres aspectes, l’empatia necessària amb els éssers amb què interactuem, si bé cal dir que la cultura i la situació concreta tenen molt pes en la decisió final.

Sota aquesta mirada, sembla lògic pensar que l’evolució col·lectiva i individual sana depèn del fet que la classe dirigent i la societat civil fomentin, d’una banda, el desenvolupament equilibrat d’aquestes potencialitats mitjançant l’educació i la cultura, i de l’altra, la complementarietat de les persones en els àmbits polític, jurídic, econòmic i social.

Tanmateix, la nostra realitat és ben diferent. Històricament, la capacitat de SENTIR que es desenvolupa mitjançant aspectes com ara la intel·ligència emocional, les capacitats artístiques o el respecte als valors humans, ha quedat relegada a un tercer pla, i encara avui és l’assignatura pendent i la dimensió desconeguda de molts individus, entre els quals hi ha bona part del sexe masculí. I si no que els preguntin a les dones sobre la dificultat que tenen els homes de comunicar els seus sentiments.
Avui dia hi ha una descompensació evident entre el desenvolupament intel·lectual i tecnològic generat i el profund subdesenvolupament moral que ens envaeix, i cal recordar que és gràcies al sentir femení que es protegeix la vida engendrada i que es permet, juntament amb allò masculí, el benestar i el desenvolupament fins a l’etapa de la independència de la nova vida. Sense aquesta capacitat, la raça humana difícilment hauria sobreviscut tant de temps.

L’estat del benestar equival, en certa manera, a la protecció generada en l’entorn familiar en primera instància per la mare, però, a una escala més gran, la social, que requereix recursos estructurals per generar la seva prosperitat i també per fer front a les dificultats que afecten diàriament el més valuós d’una nació: les persones que la componen. Així, doncs, és un element imprescindible i també un dret que cal atendre amb qualitat, ja que la seva existència deriva de les aportacions dels particulars. I perquè sigui just, saludable i lliure d’abusos, s’hauria de considerar inevitable l’existència d’una educació moral de qualitat per als individus i el govern, que permetés el rigor dels fets a través del pensar i la tendresa amb les persones a través del sentir. Aquest darrer aspecte ens indicaria l’existència del vincle emocional, sa i indispensable, entre governants i governats, com és normal entre mare i fill.

No obstant això, i malauradament, des de fa anys el nostre país està dirigit, independentment de les orientacions en el terreny polític, per una classe, econòmica, financera i política (neoliberal i masculina en bona part) que funciona mitjançant els sentiments de classe amb excepcions honroses, fet que la condueix a la immoralitat vers els altres, de segur a causa d’una educació no adequada o incompleta en el sentir. I que la porta finalment a governar, en alguns casos, mitjançant la por, l’odi i la mentida, cosa que impedeix el vincle emocional necessari per a la bona marxa del país i crea una societat malalta de vanitat, cobdícia i egoisme, mostrada clarament en el procés actual de desmantellament de la democràcia i de l’estat del benestar que amenaça la classe mitjana. Per a obtenir informació detallada del procés recomano la lectura de El Informe Lugano II de Susan George, i per trobar xifres econòmiques pel que fa al cas, l’informe El marcador del desarrollo, 1960 ‐ 2010: ¿Cerrando la brecha? del Center for Economic and Policy Research (CEPR).

I atès que el model actual es desmantella amb l’excusa de la crisi, tot indica que desapareixerà per inviable i insostenible si no s’atura el saqueig de les arques públiques o si Europa no posa cap fre legislatiu. Si a això hi afegim la baixa qualitat educativa rebuda per molts, la futura LOMCE, i els múltiples factors simultanis que han d’afrontar moltes persones, com ara la contaminació, l’estrès laboral, l’atur, la família desestructurada, l’entreteniment massiu, el màrqueting agressiu, el biaix informatiu, la subtil figura del Lazarillo de Tormes i el dogma de la supervivència generat per la impostura científica de Darwin, és evident que molts no seran capaços de gestionar el seu propi benestar en el futur, com tampoc ho van ser fa uns anys, i que a conseqüència d’això es produirà un augment dels nivells d’exclusió social, la fam i les malalties. Tret que el cor dels governants s’entendreixi en algun moment i decideixin modificar a la baixa el coeficient de Gini, que mesura les desigualtats en els ingressos.

Tanmateix i malgrat tot el que s’ha exposat, em consta un canvi de paradigma incipient i positiu en alguns àmbits, com ara la psiconeuroimmunologia en la medicina, el concepte CO empresarial, unes noves generacions més sensibilitzades i l’existència de moltes persones meravelloses capaces d’ajudar i tirar endavant, fent servir la crisi com a palanca de canvi social i professional.

Finalment vull apuntar que, per a l’existència d’una societat sana, cal l’entrega del millor d’un mateix sense condicions, així com la capacitat d’acollir la virtut dels altres obviant el que és negatiu, per a la qual cosa cal, sense més dilacions, un nova educació centrada en el desenvolupament i el lideratge personal, i orientada a la renovació social indispensable.

«L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món». Nelson Mandela