Unida en la diversitat

Evitar una altra guerra que devastés Europa. Aquest era l’objectiu últim dels líders europeus que van imaginar la integració supranacional després de dos conflictes mundials. Els quaranta milions de morts que s’havien produït en un «continent salvatge» donaven arguments suficients als qui no concebien el futur d’una Europa en pau sense que els estats renunciessin parcialment a la seva sobirania. El seu projecte per a Europa era unir no només els estats, sinó també les persones.

El mercat únic, la ciutadania, la unió econòmica i monetària, la cooperació en sectors «sensibles» (justícia, interior, defensa, afers estrangers)… Semblava que tot avançava en la direcció que havien imaginat uns quants visionaris fa més de seixanta anys fins que, en poc temps, el projecte de Tractat Constitucional va fracassar i va esclatar la crisi econòmica i financera que ha marcat els darrers anys. Aquests dos fets han intensificat les crítiques d’alguns sectors al projecte d’integració i han tornat a obrir ferides que alguns, potser amb una gran dosi d’ingenuïtat, pensàvem que estaven tancades definitivament. Augmenten les crítiques a la burocràcia de la Comissió, es qüestiona el principi de solidaritat, es recuperen estereotips inacceptables per caracteritzar els països del sud i del nord, es qüestionen les llibertats fonamentals (autèntic pilar de la Unió), s’assenyala i es rebutja al qui és diferent (ja sigui un immigrant subsaharià, un turc o, fins i tot, un ciutadà europeu d’ètnia gitana), es consideren inacceptables els costos de funcionament del Parlament Europeu…

Tot això pot generar la sensació que el projecte europeu està malferit, que es pot tornar enrere o que, en el millor dels casos, es pot substituir la integració supranacional política i econòmica amb un gran espai de lliure comerç. No obstant això, encara que no es pot negar l’evidència, tampoc no sembla adequat treure conclusions precipitades d’aquest moment d’euroescepticisme. Els drets que donen un contingut a la ciutadania europea, la moneda única, la lliure circulació, l’existència d’una comunitat de dret fundada en els valors democràtics, entre molts altres fruits de la Unió, donen sentit a un projecte que continua absolutament vigent. Des de l’any 1987, més de tres milions de joves universitaris europeus han participat en el programa Erasmus, que seria inconcebible fora del marc comunitari en què es va dissenyar. Només cal preguntar-los què significa la integració europea per entendre fins a quin punt es tracta d’una idea profundament arrelada en els nostres països.

«Unida en la diversitat» era el lema de la Unió Europea que proposava l’article I-8 del malaurat Tractat Constitucional. Tanmateix, el fet que fos rebutjat no ha impedit que, al Tractat de la Unió Europea vigent, la UE es defineixi com «una nova etapa del procés creador d’una unió cada cop més estreta entre els pobles d’Europa» (article 1). Mai abans, en els 25 segles d’història del continent, els estats europeus no havien compartit lliurement la seva sobirania per assolir objectius comuns en benefici de tots els ciutadans. Mai abans com ara la diversitat de tot tipus que enriqueix Europa no havia tingut una garantia millor.